• INTRODUCCIÓ

Al capdamunt de l'anomenat Puigcardener, al marge esquerre del riu Cardener al seu pas per Manresa, hi ha emplaçada la basílica de Santa Maria de la Seu, principal monument de la ciutat i un dels més interessants exponents de l'art gòtic català. El punt on s'asseu, al límit meridional del casc urbà manresà, a 40 metres per sobre de la llera del riu i a 238 m sobre el nivell de la mar, és el punt originari de Manresa i les seves característiques físiques li donen un marc visual incomparable essent, sens dubte, la imatge més clàssica i bonica de la ciutat per a qui s'hi atansa des de la vall del Cardener.

Es tracta d'una gran església, resultat de l'impuls de la ciutadania al segle XIV, històricament el gran segle manresà si ens atenem a les restes patrimonials que es van realitzar aleshores. Aixecada al mateix punt on hi havia l'antiga església romànica- de la qual se n'han conservat algunes restes, especialment l'anomenat claustre romànic i alguns panys de paret reaprofitats- la seva construcció fou encarregada pel Consell de la Ciutat a l'arquitecte barceloní Berenguer de Montagut (mestre major de Santa Maria del Mar a Barcelona i del Carme i el Pont Nou a Manresa, entre d'altres) l'any 1322. Sis anys més tard es posava la primera pedra i es començava la construcció a partir del sector de l'absis i el presbiteri. Com totes les obres d'aquest tipus els treballs van durar molt anys, amb diverses fases d'activitat i d'alentiment de les obres, que globalment no es poden considerar parcialment acabades fins al segle XVI, moment també en què es construí la cripta, sota l'altar major, on reposen les relíquies dels sants màrtirs Maurici, Fruitós i Agnès, patrons de la ciutat. Tot i així s'hi seguí treballant posteriorment, fins arribar a l'any 1915, quan es començà a construir la façana neogòtica de ponent i el baptisteri, que no s'acabaren fins a l'any 1934. Els fets revolucionaris del 1936, al principi de la Guerra Civil, posaren en greu perill la integritat de l'edifici, el qual es pogué salvar, tot i que amb grans i greus desperfectes, alguns d'ells irreversibles.

L'edifici, on es venera la Verge de l'Alba, és un bon exemple d'església gòtica catalana amb una gran nau central, que amida 18,3 m d'ample, flanquejada per dues naus més estretes (7,5 m) i baixes a banda i banda, que es poden considerar també capelles laterals intercomunicades a través d'unes arcades molt amples i altes. La seva singular tipologia, amb una de les naus més amples i atrevides del gòtic, i un estil auster i horitzontal, amb pocs elements ornamentals que cerquin la verticalitat, trencada només pel massís campanar quadrangular, aixecat fins a 50 m del sòl, al costat nord durant el segle XVI.

El patrimoni artístic de tipus mobiliari que acull ve representat sobretot per quatre magnífics retaules pintats, que són una fita ineludible en tots els tractats d'història de l'art del moment. Es tracta primerament del gran retaule de l'Esperit Sant, obra del pintor Pere Serra, col·locat l'any 1394, complementat amb una predel·la de Lluís Borrassà (1411). L'acompanyen el de la capella de Sant Marc, obra d'Arnau Bassa, enllestit l'any 1346, el de Sant Nicolau, obra de Jaume Cabrera del 1406 i, finalment, el de la Santíssima Trinitat, de Gabriel Guàrdia (1501). La resta d'elements artístics, bàsicament de caràcter litúrgic i que donen fe de la dilatada història del temple, formen part del fons del Museu Històric de la Seu, que es troba emplaçat en un espai especialment habilitat per sobre de les arcades neogòtiques a la façana principal de ponent.

La Seu, malgrat anomenar-se així, no ha estat mai una seu catedralícia, tot i que la seva monumentalitat fa que popularment rebi aquesta denominació honorífica. És pròpiament una col·legiata-basílica. El primer nom fa referència al capítol de canonges que acull, mentre que de la denominació de «basílica» correspon al títol atorgat l’any 1886 pel papa Lleó XIII. L'any 1931 fou declarada monument històrico-artístic de caràcter nacional.

• ELS ANTECEDENTS

El turó on s’aixeca la Seu, anomenat, com hem dit, Puigcardener, és el bressol històric de la ciutat. Gràcies a les excavacions assumides pel Centre Excursionista de la Comarca de Bages i dirigides mossèn Josep Guitart, que es van fer l’any 1915, arran de les obres de construcció de la façana neogòtica del sector ponentí, es van localitzar un conjunt de 17 sepultures datables entre principis del segle IV i mitjan segle VII. Es tractava de tombes fetes amb teula romana (tegulae) de secció triangular, com també de la mateixa estructura però utilitzant la pedra. Un altre model fa servir la típica caixa de lloses (cista). Hi havia també diverses estructures arquitectòniques de difícil interpretació. En els sondeigs de l’any 1986, dirigits per Eduard Sánchez i Antoni Daura, van aparèixer també més tombes, quatre en total, del tipus caixa triangular de lloses, a més d’algunes parets pertanyents possiblement a alguna edificació paleocristiana o alt medieval. En ambdues excavacions, com també en les portades a terme als anys 1989-90 (dirigides per Antoni Caballé, Josep Pujades i Marta Sancho) a l’àrea del claustre i entre 1991-94 per Arqueociència (direcció d’Eduard Sánchez i David Olivares), es recuperaren diversos materials, especialment ceràmics, que permeten identificar l’existència d’un poblat ibèric, que es fundaria cap al segle VI a.C. i que es mantindria fins al segle I a.C. Aleshores la romanització es faria present amb restes que asseguren una ocupació important i estable al puig, enllaçant amb l’època visigòtica i l’alta edat mitjana. Bona part dels materials arqueològics ressenyats es troben dipositats al Museu Comarcal de Manresa.

 

• L’ÈPOCA ROMÀNICA

L’església de Santa Maria de Manresa apareix documentada des d’almenys l’any 890. Es sap que el 999 va patir, com tota la ciutat, una gran i greu devastació protagonitzada per les tropes musulmanes d’Al-Mansur. No fou fins l’any 1000 quan el comte Berenguer Ramon I i la seva mare, la comtessa Ermessenda, juntament amb Oliba, bisbe de Vic, van restituir l’antiga dotació de l’església. Per això abans de la construcció romànica del segle XI, precedent a l’actual edifici gòtic, n’hi havia hagut dues d’anteriors, pre-romàniques. I encara hi hauríem d’afegir l’antiga esglesiola de Sant Martí, documentada al segle XII, que s’enderrocà al segle XIV. De restes n’hi ha poques. D’entre elles destaquem un capitell pre-romànic del temple consagrat al segle X pel bisbe Jordi de Vic, en presència del comte Sunyer, conservat al Museu Històric de la Seu. Pel que fa a les restes del segle XI destaca la galeria, disposada a manera de porxada, de la canònica: un conjunt de quatre arcs recolzats en sengles columnes dobles amb capitells ornamentats amb elements geomètrics i vegetals. Fa pocs anys aquest conjunt fou restaurat.També hi ha diversos panys de paret reaprofitats a la paret nord de la Seu gòtica. Diversos sondeigs arqueològics han permès delimitar-ne la seva planta. Hi ha també el portal, datable al segle XII, al costat de la porta nord de la basílica, conegut també per portal «dels claustres», atès que és el que hi dóna accés. El timpà, refet fa anys, presenta una imatge de la Mare de Déu asseguda amb el nen Jesús, flanquejada per uns àngels. Afegirem finalment que en la intervenció arqueològica realitzada al subsòl de la capella dels Favets, enmig del claustre, es va aconseguir posar al descobert un interessant cementiri amb tombes medievals, amb una seqüència estratigràfica que arribava fins al segle XIX. L’anàlisi antropològica dels difunts, a cura de Lluís Guerrero, ha ofert dades de gran interès per conèixer les característiques físiques dels antics manresans allí inhumats. D’aquesta època romànica (segle XII) és la talla policromada representant Crist a la creu, guardada a la Museu Històric de la Seu.

• L’EDIFICI GÒTIC

a) Descripció general:

Complementant la informació general que ja hem donat primerament, cal afegir que la descripció genèrica del temple ha de començar per exposar les seves dimensions: 68 m i 33 m de llargada i amplada totals respectivament, una amplada de 18 m a la nau central, la qual té una alçada de 30 m. El campanar s’aixeca 50 m. del sòl. L’estructura de l’edifici és d’una única i ampla nau, sense transsepte, amb un absis poligonal a la banda llevantina i amb una girola a l’entorn del presbiteri. Al costat de la gran nau princpal hi ha, a banda i banda, unes capelles laterals, de gran alçada i comunicades amb unes arcades. Aquesta planimetria singular ha fet que hi hagi qui la consideri un edifici de tres naus, de diferent alçada, cobertes amb voltes de creueria. Sigui com sigui és evident que es tracta d’un temple que cerca l’originalitat en aquest sentit. Per sostenir les voltes hi ha divuit pilars vuitavats, distribuïts davant dels contraforts. Són coronats amb capitells ornamentals de tema vegetal. Les claus de volta presenten decoració escultòrica. A l’exterior el volum predominantment horitzonal de l’edifici s’alleugereix visualment gràcies a divuit contraforts que es tornen arcs boterells dobles a la part superior. Un dels contraforts, a la part de l’absis pren la forma de torre hexagonal i és conegut com el «cargol de Sant Pere» Els finestrals ogivals donen una gran lluminositat a l’interior. Les vidrieres no són pas les originals car han patit de sempre les inclemències del temps i els disbarats dels homes en el decurs de la història.

b) Els portals:

Els accessos són tres: a la banda nord, sud i oest. D’aquests l’utilitzat correntment és el del nord, al capdamunt de l’anomenada baixada de la Seu, l’anomenat de Santa Maria. És, sens dubte, el més bonic i artísticament més interessant. Restaurat recentment, és compost per una sèrie d’arcs ogivals en degradació reposant sobre un conjunt de fines i llises columnes coronades amb capitells motllurats amb fulles. El conjunt és accentuat per un airós gablet triangular perfilat amb fulles. El timpà és presidit per la Verge Maria, obra de Berenguer Ferrer, la qual reposa sobre un pedestal vuitavat i roman coberta per un bell dosseret. El portal situat a la banda oposada és el de Sant Antoni, que rep també les denominacions més populars del «lledoner» o «del fossar». És molt més auster. Format per un conjunt d’arquivoltes llises recolzades sobre feixos de columnes, coronades amb capitells ornats amb fulles de figuera intercalades amb animals i éssers fantàstics. El timpà és decorat per tres arquets ogivals que n’inscrieun uns altres de trilobats. La figura que el presidia -Sant Antoni- no hi és. A cada costat es poden veure uns escuts heràldics, un d’ells pertanyent a a la família Rocafort. Finament, la porta de ponent, que és teòricament la principal malgrat no haver estat mai utilitzada com a tal a causa de l’orografia del puig. És el portal dit de Sant Martí, construït entre els anys 1914 i 1934 per Leonci Soler i March amb un llegat de Prudenci Comellas. Es tracta, de fet, d’una porxada composta per tres arcs rematats per sengles gablets contornejats amb fullatge i disposats davant de quatre grans finestrals que il·luminen la part superior de l’atri, on hi ha el museu històric. Tot el conjunt apareix coronat per una barana. Les arcades es recolzen sobre unes fermes pilastres. A les columnes hi ha uns capitells esculpits de tema nadalenc. El conjunt, tot ell inacabat, es completa per un conjunt de graons i el baptisteri, que llueix un coronament piramidal, que contrasta en gran manera amb la resta del temple.

c) El presbiteri:

Al bell mig de l'absis, i en un nivell superior, hi ha el presbiteri, amb un altar de marbre modern. Presideix la figura de la Mare de Déu de l'Alba, reproducció d'una talla de fusta gòtica, que va ser destruïda per un incendi l'any 1979.

d) La cripta:

Situada sota el presbiteri, i amb l'accés conformat per dues escales laterals, és formalment una obra dels anys 1576-78, si bé ha estat posteriorment remodelada de les destrosses produïdes durant els fets revolucionaris del 1936. Té un perímetre poligonal i apareix coberta amb una volta de creueria desdoblada en dues claus: una a la capçalera i l'altra al centre de la nau. És presidida per un altar amb tabernacle realitzats a partir de les restes subsistents d'època barroca. El treball artístic és obra de l'escultor Jaume Padró, cap a finals del segle XVIII. Una urna de vidre guarda dues arquetes de fusta amb les relíquies dels sants Maurici, Fruitós i santa Agnès. Vuit medallons, sis d'alabastre i dos de fusta, es troben situats a les capelles obertes a les parets de l'entorn, amb diversos episodis de la vida dels sants. A més, als pilars separadors de les capelles hi ha uns busts que representen diversos sants, entre els quals destaquen les imatges de sant Maurici, sant Fruitós, sant Auguri, sant Eulogi i santa Agnès.

e) Les capelles:

Divuit són les capelles laterals de la Seu. Les enumerem començant per la primera que es troba a mà dreta si s'entra pel portal habitual, el de santa Maria. Cadascuna d'elles té lògicament la seva pròpia dedicació que en bona part correspon al patró de diversos gremis o confraries, que en tenen cura.

- Capella del Pilar.

- Capella de Sant Isidre.

- Capella de Sant Honorat.

- Capella de la Santíssima Trinitat.

Hostatja un dels quatre retaules gòtics de la basílica, l'atribuït a l'artista manresà Gabriel Guàrdia, que el realitzà l'any 1501.

- Capella de la Soledat.

- Capella del Santíssim.

És d'estil renaixentista. Fou construïda a mitjan segle XVII.

És, de fet, una construcció adjacent a la banda de ponent, amb la porta d'accés barrada per una reixa feta a principis del segle XX.

- Capella de Sant Salvador.

- Capella de la Puríssima.

- Capella de la Verge de Lurdes.

- Capella de Sant Antoni Maria Claret.

- Capella de l'Esperit Sant.

Hi ha el gran retaule de Pere Serra, una de les obres artístiques més reexidides de la pintura gòtica catalana. El tema central és la vinguda de l'Esperit Sant sobre els apòstols presidits per la Verge Maria. Fou encarregat pel gremi de cuireters i col·locat el 1394.

- Capella de Sant Josep.

- Capella dels Saera.

- Capella de Sant Nicolau.

Conté el retaule gòtic dels sants Miquel i Nicolau, realitzat a principis del segle XV per Jaume Cabrera, deixeble de Pere Serra.

- Capella de Sant Pere (o de l'orgue).

- Capella de Sant Marc.

Té el retaule gòtic d'Arnau Bassa, encarregat pel gremi de sabaters de Barcelona (1346). Després de diverses vicissituds arribà a Manresa i fou col·locat a l'església de Sant Marc, vora el torrent de sant Ignasi, sota el Puigcardener per la banda de llevant. L'any 1902 es diposità a la Seu.

- Capella de la Mare de Déu de Montserrat.

- Capella del Sant Crist.

f) El claustre:

Restaurat fa pocs anys, es troba a la banda nord de la basílica, amb accés des de fora, pel portal romànic, o bé des de l'interior, per la capella de la Santíssima Trinitat. És d'estil post-renaixentista, renovat als segles XVII-XVIII, al mateix punt on n'hi havia un d'anterior d'estil i època gòtics. És format per quatre galeries compostes per arcs amplis de mig punt, amb pilars i mènsules de pedra. Al bell mig hi ha la capella de la confraria dels «Favets», construïda en estil neoclàssic l'any 1803. Té la planta rectangular i absis poligonal. La coberta és de cúpula ressaltada per un llanternó. El portal és rematat per un arc conopial de forma gòtica. També des del claustre s'accedeix a la capella de Sant Agustí, habilitada com a sagristia. Fou inaugurada l'any 1683. A l'interior hi ha uns quadres amb escenes de la mort i la «resurrecció» del canonge Mulet, assassinat el 1428. Precisament el sepulcre d'aquest canonge, obra en alabastre de Josep Sunyer (finals del segle XVII) es troba dipositat actualment dins un arcosoli a la galeria de llevant del claustre. Per sota del nivell actual, a la banda de ponent, on hi ha el porxo romànic es pot visitar l'anomenada secció lapidària del museu de la Seu.

.

g) El baptisteri:

A l'extrem sud-oest de la basílica es troba el baptisteri. Forma part de l'obra neogòtica recent projectada per l'arquitecte Soler i March. Té la planta vuitavada, amb la pica baptismal de marbre (segle XVIII) al bell mig. A l'entorn de l'àmbit central hi ha un deambulatori conformat per vuit columnes cilíndriques amb capitells esculpits, obra de l'escultor Andreu Prunés. El conjunt és rematat per un cimborri amb la clau de volta ornada amb l'Anyell diví.

h) Elements funeraris:

Deixant de banda les nombroses tombes aparegudes a l'entorn de l'església, com també les fosses comunes i les sepultures existents al subsòl de la nau, hem de fer referència a sis sarcòfags petris, d'estil gòtic, datables tots ells al segle XIV. Es troben a la banda de la capçalera, penjats a les parets dels contraforts separadors de les capelles. Pertanyen a un prevere no identificat, a Arnau Rialbes i Bernat Vidaló, a una dama del llinatge Calders, a una altra de desconeguda, a Guillem de Fontanet i al cavaller Bernat de Manresa.