En la pobla hi ha un vell
en la pobla hi ha un vell
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra,
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.
Tres voltes només va anar
el tio Canya a València:
primer quan va entrar en quintes
i en casar-se amb sa femella.
La tercera va jurar
de no tornar a xafar-la;
que a un home que ve del poble,
ningú fa abaixar la cara.
Set vegades va fer cua,
set vegades va fer cua,
en presentar uns papers,
per no saber expressar-se,
per no saber expressar-se,
en llengua de forasters.
Aguantà totes les burles,
les paraules agrejades,
i a la Pobla va tornar.
Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.
Tio Canya tingué un fill
Tio Canya tingué un fill
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.
Bé recorda el tio Canya
quan varen portar-lo a escola
set anys, la cara ben neta,
ulls oberts, camisa nova.
Però molt més va obrir els ulls
el xiquet del tio Canya
quan va sentir aquell mestre
parlant de manera estranya.
Cada dia que passava,
Cada dia que passava
anava encollint els muscles
per por a que el senyor mestre
per por a que el senyor mestre
li fera alguna pregunta.
Aguantà càstigs i renyes
sens gosar d'obrir la boca
i la escola va odiar.
Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.
Cròniques del carrer diuen
cròniques del carrer diuen
d'uns nets que té el tio Canya
que són metges a València
que són metges a València
professors i gent lletrada.
Quan a estiu vénen al poble,
visiten el tio Canya
i el pobre vell se'ls escolta
parlant llengua castellana.
Però cròniques més noves
expliquen que el tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara.
Mai parlen en castellà
mai parlen en castellà
com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble,
sinó com la gent del poble
la llengua del tio Canya.
Reviscola, tio Canya,
amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar
Tio Canya Tio Canya
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou,
perquè avui tens temps encara
Eixiu tots de casa que la festa bull,
feu dolços de nata i coques de brull,
polimenteu fustes i emblanquineu murs
perquè Carles d'Àustria ha jurat els Furs.
Enrameu de murta places i carrers,
abastiu de piules xavals i xiquets,
aclariu la gola amb vi i moscatell,
que no hi ha qui pare el pas dels maulets.
Vine Pilareta que et pegue un saxó,
els peixos en l'aigua i els amos al clot,
i si no l'empara el Nostre Senyor,
tallarem la cua a Felip de Borbó.
Si l'oratge es gira en mal dels maulets
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quan més curt ens lliguen més perill tindran.
Passeu-me la bota i seguiu tocant.
Per Mallorca ens ix el sol,
per Mallorca ens ix el sol,
bonica morena,
i per Castella s'apaga,
i per Castella s'apaga.
Quan ix el sol els galls canten,
quan ix el sol els galls canten,
bonica morena,
quan es pon, callen i dormen,
quan es pon, callen i dormen.
Qui està despert, viu i parla,
i qui dorm només somnia,
bonica morena;
qui somnia no en treu res
i després es desenganya.
Hi havia una volta un poble
que dormia i que dormia,
bonica morena,
i de tant que va dormir
despert i tot somniava.
Cal que pugem al Montgó,
que ixca el sol abans de l'alba,
bonica morena,
cal que vetllen per la nit.
Llancem l'engany dins de l'aigua!
Per Mallorca ens ix el sol,
per Mallorca ens ix el sol,
bonica morena,
i per Castella s'apaga,
i per Castella s'apaga.
Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.
Governeu de lladrocini
i rapinyeu governant;
sou fartons de vida llarga
que mai voleu acabar.
El nostre plat cada dia
ens el torneu a llevar;
l'aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.
I amb rabosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.
No s'ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruits.
Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.
Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.
De matinada han trucat,
són al replà de l'escala
la mare quan surt a obrir,
porta la bata posada.
'Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?'
'El seu fill, que no és aquí?',
'N'és adormit a la cambra,
què li volen al meu fill?'
El fill mig es desvetllava
'Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?'
La mare ben poc en sap
de totes les esperances
del seu fill estudiant
que ben compromès n'estava
'Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?'
Dies ha que parla poc
i cada nit s'agitava,
li venia un tremolor
tement un truc a trenc d'alba.
'Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?'
Encara no ben despert
ja sent viva la trucada
i es llença pel finestral
a l'asfalt, d'una volada.
'Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?'
Els que truquen resten muts,
menys un d'ells -potser el que mana-
que s'inclina al finestral,
darrere xiscla la mare
'Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?'
De matinada han trucat,
-la llei una hora assenyala-
Ara l'estudiant és mort,
n'és mort d'un truc a trenc d'alba.
'Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?
Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la.
Que encara hi ha combat.
Companys, si coneixeu el cant de la sirena
allà enmig de la mar
jo l'aniria a veure.
Però encara hi ha combat.
I si un trist atzar m'atura i caic a terra
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat.
Companys, si busqueu les primaveres lliures
amb vosaltres vull anar
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.
I si un trist atzar m'atura i caic a terra
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat.
Quan guanyem el combat.
Catalunya Comptat Gran
qui t'ha vist tan rica i plena
ara el Rei, nostre senyor,
declarada ens té la guerra.
Segueu a ran
segueu a ran que la palla va cara
segueu a ran.
El Compte duc d'Olivars
temps ha que li burxa a l'orella:
Ara és hora, nostre Rei,
ara és hora que fem guerra.
Contra tots els catalans
ja ho veieu quina n'han feta.
Passaren viles i llocs
fins al lloc de Riudarenes.
Ja n'han cremada una església
que Santa Coloma es deia
cremant albes i casulles
cremant calzes i patenes.
Del pa que no n'era blanc
deien que era massa negre
i en donaven als cavalls
tot per desolar la terra.
Del vi que no n'era bo
deien que era massa agre
i en regaven els carrers
tot per desolar la terra.
Al davant dels seus parents
deshonraven les donzelles
i mataven els seus pares
si de mal donaven queixa.
Ja en daren part al virrei
del mal que aquells soldats feien
"Llicència els he donat jo,
molta més s'en poden prendre".
En sentir-ne tot això
ja s'ha esvalotat la terra
En sentir-ne tot això
ja s'ha esvalotat la terra.
Ja entraren a Barcelona
cent persones forasteres
amb el nom de segadors
perquè n'eren temps de sega.
De tres guàrdies que n'hi ha
ja n'han morta la primera.
Anaren a la presó
a dar llibertat als presos.
Tragueren els diputats
i els jutges de l'Audiència.
I mataren al virrei
al fugir-ne la galera.
El bisbe els va beneir
amb la mà dreta i l'esquerra.
"On és vostre capità?
Quina és vostra bandera?"
Ja van treure el Bon Jesús
tot cobert amb un vel negre
Ja van treure el Bon Jesús
tot cobert amb un vel negre
"Aquí és nostre capità.
Aquesta és nostra bandera.
A les armes catalans
que el Rei ens declara guerra"
Segueu a ran
segueu a ran que la palla va cara
Segueu a ran.
Catalunya triomfant,
Tornarà a ser rica i plena
Endarrera aquesta gent
Tan ufana i tan superba
Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra,
Bon cop de falç.
Ara és l'hora, segadors,
Ara és l'hora d'estar alerta,
Per quan vingui un altre juny
Esmolem ben bé les eines
Que tremoli l'enemic
En veient la nostra ensenya,
Com fem caure espigues d'or
Quan convé, seguem cadenes.
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor.
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes ai, mes ai! On trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.
Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me'n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
que hi vull morir!
Del cor de les Guilleries
sortirà un gran espetec
que en faran ressons de guerra
les parets de Tavertet
Des de Sau a la Cellera
des de el far al Matagalls
el trabuc d'en Serrallonga
tornarà als amagatalls
Torna, torna Serrallonga
que l'alzina ens cremaran
que ens arrencaran les pedres
que la terra ens robaran
Torna, torna...
La balanguera misteriosa com una aranya d'art subtil,
Buida que buida sa filosa de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil·la, teixint la tela per demà.
La balanguera fila, fila, la balanguera filarà.
Girant l'ullada cap enrera, guaita les ombres de l'avior
I de la nova primavera sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila, com més endins pot arrelar.
La balanguera fila, fila, la balanguera filarà.
De tradicions i d'esperances, tix la senyera pel jovent
Com qui fa un vel de noviances, amb cabelleres d'or i argent
De la infantesa que s'enfila , de la vellura que se'n va.
La balanguera fila, fila, la balanguera filarà
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!
Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.
I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
