Col·lectiu Desvalls

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES DELS PAÏSOS CATALANS

Vicent BELLO.
LA PESTA BLAVA
València 1988, Tres i Quatre, sèrie "la unitat" nº 130, 331 pàg.
-Assaig polític, molt documentat, sobre els orígens i la realitat del blaverisme valencià. Imprescindible per a comprendre la complexitat política que aquest fenòmen genera al sud de la nació.

Joan FUSTER.
NOSALTRES ELS VALENCIANS
Barcelona 1977, 4ª edició, Edicions 62, 234 pàg.
-Obra escrita el 1962 que segueix sent el principal llibre de referència sobre la catalanitat del País Valencià.

Josep GUIA.
ÉS MOLT SENZILL: DIGUEU-LI CATALUNYA

Josep GUIA.
VALÈNCIA, 750 ANYS DE NACIÓ CATALANA
València 1988, Tres i Quatre, sèrie "la unitat" nº 131, 268 pàg.
-Recull de cites històriques sobre la qüestió del nom de la terra, i en especial sobre la significació que els nostres avantpassats valencians han donat als mots "Catalunya" i "catalans".

Montserrat GUIBERNAU.
NACIONALISMES. L'estat nació i el nacionalisme al segle XX
Barcelona 1997, Proa, col·lecció La Mirada, 243 pàg.
-Aquest llibre no parla dels Països Catalans. No ho fa entorn del territori que ha de recobrir la nostra nació. Però és un assaig de teoria política i social molt interessant- i actual- per a tots aquells que reflexionem sobre el significat de la identitat nacional. Té sentit reivindicar un paper per a les nacions en plena globalització? Quin paper juguen o poden jugar les nacions? Poder respondre satisfactòriament a aquestes preguntes hauria de ser el pas previ - i la base- abans de plantejar-nos quin àmbit terriorial té la nostra nació. En tot cas, no podem reflexionar sobre l'àmbit nacional sense reflexionar paral·lelament sobre el sentit de reivindicar una nació.

Alícia MARCET i JUNCOSA.
BREU HISTÒRIA DE LES TERRES CATALANES DEL NORD
Perpinyà 1988, Llibres del Trabucaire, col·lecció Història nº 1, 190 pàg.
-Des dels orígens fins l'època contemporània, passant per l'annexió a França (amb el Tractat del Pirineus), la resistència dels nord-catalans, i la política de francesització posterior.

Joan F. MIRA.
CRÍTICA DE LA NACIÓ PURA
València 1984, Tres i Quatre, sèrie "la unitat" nº 90, 197 pàg.
-Interessant assaig sobre el concepte de nació. L'autor hi inclou reflexions sobre la realitat valenciana, i s'interroga sobre les diferents pertinences "nacionals" possibles (País Valencià, Països Catalans, Espanya) i les conseqüències que es deriven
de cadascuna d'aquestes tres hipòtesis.

Jordi MONERS.
SÍNTESI D'HISTÒRIA DELS PAÏSOS CATALANS
Barcelona 1976, La Magrana, 87 pàg.
-Resum breu d'història que inclou una cronologia esquemàtica dels principals fets.

Henri SOLANS.
ESSAI SUR L'ÉCONOMIE DES PYRÉNÉES ORIENTALES
Perpinyà 1993, Éditions Le Publicateur, 132 pàg.
-Aquest professor de ciències econòmiques de la Universitat de Perpinyà, fa una anàlisi crítica i realista de la situació depauperada de l'economia de Catalunya del Nord, així com del provincianisme de la classe dirigent nord-catalana que opta pel diner fàcil obtingut per l'especulació immediata i per la submissió a les grans empreses forànies, enlloc d'invertir en clau de futur. El llibre està escrit des d'una òptica exclusivament econòmica, però dóna moltes explicacions de la realitat que són imprescindibles de conèixer per a qui vulgui transformar políticament aquesta part del nostre país.

Diversos autors. Pere MARTÍ (coordinador).
ELS PAÏSOS CATALANS DE LA GENERACIÓ LLIBERTAT
Barcelona 1996, coedició Columna / els llibres de Neopàtria, 241 pàg.
-Quinze joves d'arreu del país reflexionen sobre la realitat present del Països Catalans i sobre els noves formes d'articulació que poden ajudar a vertebrar el nostre espai comú. Per la seva edat, tots ells s'han format políticament en l'etapa constitucional espanyola, de manera que les seves anàlisis no inclouen ni els tics heredats de la clandestinitat antifranquista ni molts dels dogmes ideològics de les generacions anetriors. Al contrari, parteixen d'una lúcida acceptació de la complexitat i de la diversitat que s'amaga darrera la realitat actual dels Països Catalans. Aquests joves són: Marta Aymerich, Alà Baylac, Toni Biosca, Carles Campuzano, Antoni Gisbert, Joan Mansanet, Josep Melià, Enric Morera, Pere Muñoz, Jordi Sànchez, Núria Cadenas, Josep Castells, Joan Ignasi Elena, Roger Gotarredona i Joan Puigcercós.

Diversos autors.
ELS DEBATS SOBRE ELS PAÏSOS CATALANS
Taula de canvi, nº 3, gener-febrer 1977, pp. 5-48.
Barcelona, Ediciones Claridad, 171 pàg.
-Taula de canvi - una revista en format de llibre editada en l'època de la "transició"- publica en aquest número quatre articles que recullen les posicions que es van plantejar en unes primeres Jornades celebrades entorn del tema dels Països Catalans. Els autors dels articles són Josep Fontana, Alfons Cucó, Carles Dolç, Ernest Lluch, Vicent Soler, Josep Guia i Rafael Ribó. A més del seu interès històric per comprovar l'evolució posterior que han seguit cadascun dels autors i de les formacions polítiques que representaven, és útil per a reflexionar sobre les causes que han impedit la realització d'uns objectius que en aquelles èpoques semblaven disposar d'un consens força més ample que en l'actualitat.

Diversos autors.
QUI SEM ELS CATALANS DEL NORD
Perpinyà 1992, Associació Arrels, 221 pàg.
-Visió panoràmica sobre la realitat actual de Catalunya del Nord. Diferents especialistes analitzen cadascun dels aspectes que configuren aquesta realitat: història, geografia, llengua, economia, ensenyament, literatura, sociopolítica, itineraris, menjar i apunts bibliogràfics.

Manuel DESVALLS i de VERGÓS

Nascut el 1674, fou militar. Als vint anys era capità, durant la guerra contra França sota el regnat de Carles II. Com el seu germà Antoni, amb el qual col·laborà intensament, fou un dels més eficaços partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria; en 1705, tan bon punt desembarcà a Catalunya el pretendent austríac, dirigí amb el seu germà l'alçament antiborbònic de l'Urgell i la Segarra, que proclamaren l'obediència al nou sobirà. Figurà entre els qui dirigiren la presa de Fraga el 1706.
En 1706 fou nomenat ajudant del príncep Enric de Darmstadt. Amb aquest càrrec i el de superintendent, s'ocupà d'allistar voluntaris en previsió de l'ofensiva de Felip V contra Barcelona; en retirar-se els borbònics, fou dels primers que pujaren a Montjuïc per comprovar la fugida dels invasors. Pels volts de l'any 1709 li fou confiada la governació de la plaça forta de Cardona, la qual defensà amb energia en moltes ocasions. El 30 d'octubre de 1713, es presentaren davant la plaça 2000 borbònics, manats pel marquès de Bus, que es llançaren a l'assalt. Després de ser rebutjats, tornaren a l'atac per ser definitivament batuts. Des d'aleshores, els borbònics s'abstingueren definitivament d'atacar i assetjar Cardona.
Pel gener de 1714 algunes comarques s'aixecaren contra els ocupants. Mentre Antoni Desvalls abandonava Cardona per emprendre una lluita exterior seguida, que havia de durar més de vuit mesos, Manuel restà de governador a la plaça, amb tres-cents homes. Rebé a Cardona molts centenars de presoners borbònics que li adreçava son germà. El 18 de setembre de 1714, caiguda Barcelona i replegades a Cardona les forces del seu germà Antoni, Manuel Desvalls convingué amb el borbònic Montemar una capitulació molt avantatjosa, fins al punt que Felip V la declararia nul·la; abans que es produís l'anul·lació, Manuel passà amb el seu germà a Mataró i cuità a embarcar-se. Poc després arribava l'ordre d'empresonar-los.
El vaixell els dugué a Gènova; des d'allí Manuel Desvalls anà a mallorca, encara lliure de borbònics, i es posà a les ordres del virrei, marquès de Rubí. Aquest el nomenà governador d'Eivissa. L'any següent fou inclòs a la capitulació de Mallorca, signada el dos de juliol.
Manuel Desvalls s'exilià i continuà al servei de l'emperador. Aquest el nomenà governador de Gaeta. Més tard participà a la guerra d'Hongria, contra els turcs, i ascendí a capità general. L'emperadriu Maria Teresa el nomenà camarlenc. Infringint els acords de la capitulació de Cardona, els seus béns a Catalunya foren confiscats. Morí a Viena a l'edat de cent anys.

MANIFEST DE L'APLEC DELS PAÏSOS CATALANS

El Col·lectiu Desvalls, integrat per persones de diversos àmbits de la comarca del Bages, conscient de l'adversa situació cultural, social i política en què es troba el nostre país, hem convocat unes jornades de reflexió i anàlisi que tindran lloc a Manresa, els dies 26, 27 i 28 de maig.
En el transcurs d'aquests dies se celebraran diverses activitats lúdiques, culturals i polítiques, l'eix central de les quals serà una taula rodona en què participaran persones compromeses en l'afirmació nacional, provinents dels diferents territoris dels Països Catalans.
L'objectiu del debat és cercar noves estratègies per activar la reconstrucció nacional. Es tracta d'elaborar un teoria dinàmica del país que tingui possibilitats reals d'incidència i de futur.
Els organitzadors de l'Aplec hem escollit el nom de Col·lectiu Desvalls en homenatge al capitost dels darrers defensors del Castell de Cardona durant la Guerra de Successió.
Demanem l'adhesió individual i/o col·lectiva a tothom que comparteixi els objectius i l'esperit de l'Aplec.

MANRESA ACULL L'APLEC DELS PAÏSOS CATALANS

"En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas." Aquesta frase és l'única referència al federalisme que hi ha a la Constitució Espanyola (article 145.1), i no cal ser gaire sagaç per adonar-se que hi va ser inclosa pensant exclusivament en els Països Catalans.

El projecte de reconstrucció nacional que hi ha darrere el terme Països Catalans és als antipodes de l'Espanya jacobina que, al capdavall, ha estat la gran beneficiada, en l'àmbit polític, del pacte entre les forces franquistes i democràtiques que va ser la Transició. Si donem un cop d'ull a quins van ser els redactors de la Constitució Espanyola (Manuel Fraga, Jordi Solé Tura o Miquel Roca, per exemple) i a les forces polítiques que representaven, se'ns farà evident que el resultat no podia ser cap altre. Un resultat que ha tingut la col·laboració fins i tot entusiasta dels mitjans de comunicació i forces polítiques majoritaris al nostre país, que han combatut, silenciat i, en el millor dels casos, oblidat la construcció política dels Països Catalans i, en una demostració fenomenal de provincianisme, s'han estimat més consolidar "la realitat entranyable" d'Espanya.

En aquella part del territori on la consciència nacional és més feble, tot s'hi ha valgut per combatre els Països Catalans (i, en darrer terme, la catalanitat): des de polèmiques artificials al voltant de la unitat de la llengua al País Valencià i a la Franja fomentades pels sectors espanyolistes, fins a la violència terrorista contra aquelles institucions (Universitat de València, Acció Cultural) i personalitats (Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner) que no han estat afectes al nou règim.

Eppur si muove. Tants esforços esmerçats a combatre'ls ja ens haurien de fer pensar que els Països Catalans són una realitat nacional molt més viva del que es vol fer creure, i sobretot amb unes potencialitats de futur prou engrescadores. En efecte, avui dia, malgrat totes les adversitats històriques, la majoria dels ciutadans del Principat, el País Valencià, les Illes Balears i Pitiüsses parlem habitualment la llengua catalana i no hi ha cap indici que pugui fer creure que la transmissió generacional es pugui tallar d'una manera dràstica. Al costat d'aquest fet, un tarannà, una manera de viure, en definitiva una cultura compartida no són aliens a una estructura econòmica similar a tot el territori, caracteritzada pel dinamisme, l'obertura i la internacionalització. Tots aquests elements plegats faciliten un alt grau d'interrelació humana que va molt més enllà del que els mitjans de comunicació majoritaris, en català o castellà, volen difondre.

Cal, doncs, apostar pels Països Catalans, i cal fer-ho amb un discurs modern, capaç d'engrescar la majoria de la població i que estigui adaptat a una realitat social influïda cada vegada més per la globalització econòmica i mediàtica. És amb aquesta finalitat que el Col·lectiu Desvalls ha convocat per als dies 26, 27 i 28 de maig, a Manresa, l'Aplec dels Països Catalans. Durant aquests tres dies ens proposem reflexionar sobre la nostra realitat nacional, establir les bases d'un discurs renovat i ser punt de trobada i d'intercanvi d'experiències entre les persones i entitats que estem decidits a construir un futur de progrés i llibertat per a la nostra nació.

CANVI DE NOM DE LA PLAÇA ESPANYA PEL DE PLAÇA JOAN FUSTER

Quan fa gairebé 25 anys que va començar la Transició democràtica, encara hi ha a Manresa alguns carrers i places que porten el mateix nom que els van posar les autoritats franquistes. Un dels casos més flagrants és el de la plaça d'Espanya, que havia estat coneguda popularment com la "plaça del Grupo" i que encara ho és avui amb el nom de "plaça de l'Institut".

Als carrers de la nostra ciutat, d'altra banda, hi manquen o no hi són representats amb la categoria que es mereixen, topònims de la nostra geografia i fets i personatges clau de la nostra història. Un d'aquests és el de Joan Fuster, el principal divulgador del concepte modern de Països Catalans.

El Col·lectiu Desvalls creu que ha de posar remei a aquesta situació. Per això demana a l'Ajuntament de Manresa canviar el nom de la plaça d'Espanya pel de plaça de Joan Fuster. Les raons d'aquesta demanda es resumeixen en els punts següents:

• Joan Fuster és l'assagista català més destacat de la segona meitat del segle XX.
• Són escasses les referències al País Valencià en la nomenclatura dels carrers de Manresa.
• El nom d'Espanya va ser imposat per la dictadura franquista.
• Durant la Transició, quan es van substituir la majoria de noms amb reminiscències franquistes, no es va tocar el d'Espanya pels condicionants de caire antidemocràtic que van afectar tot aquell procés polític.

El Col·lectiu Desvalls demana a les entitats de Manresa que se sumin a aquesta proposta, que només pretén culminar el procés de donar a cada carrer i plaça de la nostra ciutat un nom adequat a la nostra història i la nostra tradició democràtica.

Manresa, 30 de març del 2000

ALTRES TEXTOS

" (...) M'assabento que pràcticament tota la població de Perpinyà entén el català, encara que siguin pocs els qui el parlen. Menys són els independentistes dels Països Catalans, un moviment força més minoritari que a la Catalunya Principat o fins i tot al País Valencià. O sigui: insignificant ara com ara.
Aquesta diversitat en el grau de consciència catalana entre les diferents contrades del país és una de les coses que més perjudiquen la nostra lluita. Una altra seria a hores d'ara la situació si el nivell de catalanitat entre totes les nostres [contrades] fos uniforme, ni que fos baix. No caldria adaptar cap projecte, cap acció a les condicions locals."
Diari 1986, Manuel de Pedrolo

" (...) Crec que val la pena reflexionar sobre la distinció entre el que es pot anomenar el "fet català", i d'altra banda el "fenomen català" (...)
El "fet català", que esclata als ulls dins una geografia de les ètnies europees i peninsulars, és d'ordre lingüístic i cultural. S'inscriu en un llarg període de temps. Sobreviu a esdeveniments polítics que de vegades uneixen, de vegades separen, les dependències i les independències de diversos territoris que abasta aquest "fet".
El "fenomen català", més recent, s'inscriu (...) lliscant, igual que els diversos "moviments nacionals" europeus, d'un renaixement "cultural" a una exigència "política" (...). El fenomen no es localitza totalment al principat; però quan el fet cultural tendeix a traduir-se políticament, el País valencià es divideix amb passió, les Illes reaccionen sensiblement, però moderadament, i la Catalunya nord, annexionada des del segle XVII a una monarquia francesa molt centralitzadora, (...) relega durant molt temps la sensibilitat catalana al rang folklòric, i només recentment li dóna valor polític, i encara d'una manera marginal.
Qualsevol obertura d'aparició d'una consciència nacional catalana fora del principat, resulta, és clar, important de cara a l'observació [històrica]. (...) però, preguntar-se si el "fenomen català", sota la forma que ha pres en el segle XX, s'inclourà tard o d'hora dins dels límits territorials del "fet català" lingüístic i cultural, és un problema "d'avenir", de voluntat col·lectiva, que es planteja als polítics i no als historiadors. (...)"
Introducció a la història de Catalunya
Pierre Vilar (setembre de 1986)